Hi havia una vegada un xiquet que li deien Robert.
Robert era llest, però volia tornar al passat per a canviar algunes coses de la seua vida.
Va parlar amb son pare i sa mare, i al final els va convéncer,per anar a veure algun científic. El científic que vivia més prop era Claudio, que vivia al poble del costat. Ell parlà amb Claudio i al final, l’equip d’aquest científic va construir la màquina del temps.
Robert estava emocionat i va donar les gràcies a Claudio per haver-lo ajudat en el seu somni.
Va pujar a la màquina, va comptar fins a tres, i va apretar el botó verd, i en deu segons va anar al seu passat, a quan tenia tres anys. Allí estava Robert de xicotet, i Robert de major. Estaven en una festa, i anaven a tirar coets, però Robert xicotet tenia molta por, i no volia eixir de la casa. Robert major li va dir que no tinguera por, que era un soroll fort i ja està. Que en poc de temps ho superaria. Ell ja havia passat per ahí i sabia que no passava res, que no servia per a res la por, i que després s’arrepentiria si no eixia al carrer. El menut va confiar en el gran, va eixir al carrer, i va descobrir que era cert, era tot soroll, i no passava res.
De tota manera, li va dir que es quedara amb ell alguns dies més.
Al dia següent hi havia una carrera, i Robert menut no volia córrer perquè pensava que quedaria l’últim. Tanmateix, Robert major, li va dir que participara, que segur que quedaria en bona posició, i a més, si no participava després s’arrepentiria. I així va ser, va confiar novament amb ell, i va quedar dels deu primers. El millor, era com de content estava Robert menut, i què satisfet!
Robert major va viajar fins a quan tenia set anys,per a dir-li que estudiara,i s’esforçara sempre. Que ahí estava el seu futur. Robert menut va tornar a confiar,va creure que seria bon estudiant i bona persona, perque així li ho havia dit el major.
Es van despedir,i Robert va tornar al present, i es va quedar satisfet per haver-se llevat pors, i adonar-se que l’esforç i la confiança en ell mateix el feien millor persona.
