Hi havia una vegada una xiqueta que un dia per sorpresa dige NO SE EL QUE PASSA i aixi tots els dies fins que un dia digé NO SE EL QUE HEM PASSA m’hestic tornant boja i la seua mare es va donar conter i la va portar al siquiatra pero ella li ho va impedir perquè li va dir que això s'ho havia inventat ella i de colp i repent se li va llevar eixa imaginació.
CONTINUARA...
Hi havia una vegada una xiqueta anomemada de nom Claudia. A Claudia li agradava molt tocar la flauta. Un dia va decidir la seua mare i ella apuntarse a classes de flauta.Pero la mare li va dir la mare :
-Claudia primer els estudis i despres la flauta .
I Claudia li va respondre :
-D’acort
Un dia Claudia es va anportar a casa una noteta de no fer els deures,i sa mare li va dir:
-Claudia jo que el vaig dir que res
continuara...
Hi havia una vegada una família molt nombrosa. Un dia es van reunir i va dir el pare:
-Estem molt cansats ens mereixem unes vacances. Jo estic molt ocupat pel treball i Leonora està molt cansada per cuidar a Sergi que acaba de nàixer.
Jordi, Enric, Rosa, Neus, Aitana, Marta, Sara i Adrià van exclamar a la volta:
-I nosaltres que, estem cansats mos alcem a les 7:00h per anar al cole i acabem a les 5:00.
Adrià el mes menut va exclamar:
-No em cap tanta informació dins del cap necessite un descans!
Rosa la més gran va dir:
-Jo com no em quede al menjador he d'arreplegar a Aitana i Neus i he de fer el dinar. És un lio. No sé cuinar!!!!
Es va armar un rebombori. El pare va exclamar:
-Decidit! Farem unes vacances a Hawai.
Aitana i Neus encara que tenien 8 anys eren les més sabudes i van dir:
-Hawai no. És on es formen els volcans.
El pare va dir que era veritat s'ho va pensar millor i va dir que anirien a Andorra.
Com eren molts fills no tenien massa temps per preparar tot l'equipatge. Van preparar tot el que necessitaven i se'n van anar. Parlant parlant va dir el pare:
-I Sergi? Estâ amb vosaltres ?
-No, no està amb nosaltres pare.
Es van donar compte que no estava i se no tinguern més remei que tornar-se'n.
Al final no van tindre res de vacances. I el pare va suspirar i va dir:
-Ja farem un altre dia les vacances.
FI.
Hi havia una volta dos xiquets òrfens, que van decidir construir-se un vaixell per a navegar pels 4 mars, per anar a l'illa dels ninjes i ser els samurays i reis d’aquella illa i anar eliminant la guerra d'aquelles terres. Aquests xiquets eren Héctor valent, fort i un poc poregós i l’altre Carles que era valent, fort però fàcil d’entretindre's. Aquell mateix dia van anar comprant i agafant coses..... per a construir. Hector li va dir al seu germa:
-Carles, no creus que sera perillós anar a soles pels 4 mars?
Carles tot decidit va dir:
-Per això mateix he agafat 2 pistoles, 4 espases i 10 escuts i canyons per ficar-los al voltant.
-Gràcies germà ja tenia jo un poc de por..
-No patisques mentre estigam junts res ems pasara.
Carles i Hector van recorrer els 4 mars i van complir el seu somni....a i també van ser els samurais i van lluitar per eliminar la guerra.
AIXí ACABA L’HISTORIA DELS 2 GERMANS
Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Seila i li agradava la música. Un dia pel matí se'n va anar a una casa anomenada Dijei Escot, la xiqueta estava espantada i emocionada al mateix temps. La xiqueta volia ser de major dijei i li ho va dir als seus pares, però als seus pares no es fa fer gens de gràcia.....
CONTINUARÀ......
Era una vegada unes amiges que es deien: Marta, Alicia, Neus, Miriam, Sofia, Aitana, Sara P. i Sara B.
Eren les millors amigues del món fins que... es van trobar a: Maria, Mar, Monica, Andrea i Melisa. Es van emportar a Sara B. i Aitana. Al anar-se’n van dir totes: ja no em cauen bé.
CONTINUARA..
Fa molt poc de temps hi havia en el poble de Xeresa una xiqueta molt simpàtica amable i moltes coses més, molt bones. A la xiqueta li deien Marta. Tenia els ulls marrons els cabells un poc llargs i diria que també un poc rulls. Era molt flaca i tenia un piano. A Marta el que més l’obssessionava era anar pels boscos i botar pels arbres. La mare per què Marta i el seu germà estigueren contents els portava tots els dissabtes a un bosc per a passar el dia. Era divendres i Marta estava molt nerviosa perque el dia següent se n’anava a un bosc que mai havia visitat. Ja eren les 7 en punt del matí i ella i tota la seua familia es preparava la roba de muntanya. Quan pujaren al cotxe Marta només feia era pensar com seria el bosc: "Amb molts de arbres ple de papallones i essers vius molt bonics per a la naturalesa.Quan van aplegar van vore un lloc on sols hi havia herba. Marta li digué a la mare:
-Mare no t’has engañat de lloc veritat ?
- No, estic segura que era ací per on m’ha assenyalat el GPS .
Mé tard vegeren una altra familia que li digueren a la mare de Marta:
-Per què ací no hi ha arbres?
Àngela contesta:
-No ho sé .
Aixi que van anar a l’ajuntament d’aquell poble i el alcalde deia que no hi ha arbres perque tot ho gastaven amb folis. Així que l’alcalde es donà compte del que feien i deixaren que cresqueren més arbres per a que les famílies pugueren passar el dia a aquell bosc.
Havia una vegada un xiquet que li deien Sergi. Sergi era molt tranquil i estudiós, però sempre tenia molta curiositat per tot. Un dia son pare li va dir:
-Sergi has de cuidar a la iaia.
-No vull pare, me’n vaig amb els meus amics.
-Sergi has de fer-ho o sinó no eixiràs amb els teus amics d’excursió.
-Val pare ho faré.
Despres d’unes hores el pare se’n va anar i Sergi no volia cuidar de la iaia i li va dir:
-No vull cuidar d’una dona vella com tu. Adeu!
I se’n va anar i no va tornar mai.
FI
El foc era el enimic numero u del bosc. Els animals corrien asustats cridant: salvem-nos! L’animal més vell deia que anaren per l aigua i el més forçut i jove deia que anarem per dalt dels arbres. Tots li feren cas al forçut així que es moriren i l’unic viu en la selva va ser el vell perque el foc no hi atravessava l’aigua .
Fi
Hi havia una vegada un xiquet que li deien Ximo. Aquest xiquet no sabia combinar molt els llenguatges. Un dia en l’escola li van preguntar:
-On vius, tu?
Ximo respongué:
-"I live" en Barcelona.
El mestre li diu:
-Demà, m’agradaria parlar amb ta mare.
-Val "maestro".
L’endemá va la mare i el mestre li va fer unes preguntes sobre el Ximo i li va dir a la mare que deuria d’apuntar-lo a classes per a parlar bé. L’endema en casa li diu Ximo a la mare:
-Com "te ha ido"?
-Bé. M’ha dit el mestre que t’he d’apuntar a classes orals.
-Però; madre jo no vull!
-Fill et tinc apuntar per a que parles bé.
-Val mare; però solo trhee dias.
-Val, fill!
Passen tres dies i Ximo li diu a s’ha mare:
-Ja sé parlar bé, no em sents?
I així va ser com Ximo va aprendre a parlar bé, i sabia tant que va ensenyar a la seua família i no van tindre més problemes perque sols li faltava parlar bé alguna vegada quan Ximo li feia una broma al mestre i tots es rien. :) :) i aixi va acabar feliç.
Hi havia una vegada un xiquet perseguit per un lladre. Ell pensant-se que era un somni estava super divertit fins que va caure pel clavegueram i es va pegar al cap. Al pegar-se al cap sabia que no estava en un somni i que s’havia lliurat d'aquell lladre. Corrent pel clavegueram es va perdre mentre que al seu costat hi havien peixos, bruticia,etc...
Per descobrir on estava va eixir per fora i es va donar compte que estava en un altre poble.
continuara en un dia divertit 2...
Hi havia una vegada un xiquet que es deia Lluís. No tenia diners ni que menjar, com el cole era de bades se'n va anar al cole per ha estudiar. Es va comprar una motxilla molt vella que valia 3 euros.
Un dia LLuís va obrir la motxilla mentre que l'obria va pensar que voldria tindre esmorzar i quan la va obrir va apareixer un entrepa de llonganissa. Lluís es va pensar primer que era una trampa.
Va començar a demanar coses sense control. Eixa motxilla era màgica!
Un dia va apareixer una dona d’uns 58 anys.I li va dir:
-T’has aprofitat del poder de la motxilla ara tindras el teu càstig.
Com el xiquet es va convertir en egoista no li va fer cas i li va dir:
-Eres una vella tonta no tens cervell com jo que tinc més cervell que tu i no saps que dius.
En seguida el xiquet va ser de nou pobre i li va dir la dona:
-Així aprendràs a no aprofitar-te'n de tot perque sinó tindràs conseqüències greus.
El xiquet va aprendre una valuosa lliçó.
FI
Hi havia una vegada en un poble menut anomenat Xeresa hi vivía una xiqueta a la que li deien Helena.
Helena tenía 10 anys, els cabells rossos com l’or, els ulls blaus com el cel i era alta com un pi.
La xiqueta era molt coneguda en tot el poble, però, un dia al eixir del col·legi va veure a terra uns papers. La xiqueta interesada, els va agafar i va correr cap a casa.
Helena li ho va dir a sa mare i aquesta va respondre:
-Helena filla i que si hi has trobats uns papers a terra? Tots n’hi troben a montons.
Helena contestà:
-No mare aquests papers són diferents i fins hi tot hi tenen un missatge, escolta i veuras:
Sols qui tinga el poder de entendre les tres pròximes pistes podrà trobar el gran tresor.
La mare de Helena va respondre:
-Ai! Ja no sé el que el passa pel cap, segur que és que algun xiquet estava jugant a la búsqueda del tresor. No hi faces cas.
Helena es va enfadar molt. Ella sabia que en aquells papers hi havia alguna cosa extranya i anava a descobrir el que.
CONTINUARÀ...
Fa molt de temps en una cova vivia una rabosa anomenada Joana. Joana va tindre cinc fills: Lorena, Joan, Joaquim, Blai i Anna.
Joana no tenia prou diners i va comprar una loteria de nadal que sorteJaven 100.000 milions d’euros.
El dia del sorteig per la televisio va veure eixir el numero 987654 i ella tenia el mateix. per això es va alegrar molt. I des d’aquell dia la rabosa va poder fer mes coses que abans.
fi
Era una vegada una xiqueta que va crear un fornet màgic i va inventar els pastissos ultra mega màgics. Els va provar tots i no li va fer efecte i al cap de 1 hora va fer efecte i no li agradava el que li va passar. Després d’una hora li va fer efecte l’altre pastís i tampoc li va agradar. Així així fins que van passar el efecte es va quedar rara i es va prendre una poció contra els efectes secuntaris i al cap d’unes hores ES VA TORNAR GEGANT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Hi havia una vegada dos germans que sempre estaven barallant-se
.
Un dia els va vore tota la gent del poble i tots van dir
I ells es van quedar; 
però van anar al final.
Quan els va vore el jutge va dir:
-Fills meus, que vos passa?
-Que sempre ens estem barallant.
I el jutge els va preguntar:
I perque no se aneu a viure a cases diferents?
-D'acord- van contestar els dos.
i des d'eixe dia no s'han tornat a barallar mai.
fi
Hi havia una vegada un xiquet que es deia Robert, tenia 11 anys i ja se n'havia anat de casa amb molts pocs diners i també amb poca roba i sense llavar. Se n'havia anat per que son pare i sa mare estaven bojos i no feien res per els estudis del seu fill. Ell volia ser notari pero era molt pobre. Va estudiar molt i encara que era pobre el van admitir per a estudiar de notari i finalment va arribar el dia en que ho va aconseguir.
Fa poc temps hi havia un poble que tenia un lloc on hi havia un espectacle de dofins. Sara la seua domadora, el cuidava com si foren els seus fills. Els ensenyava a saltar en una pilota a passar per dins un aro i a fer moltes coses mes. El dia de l’espectacle el dofí protagonista es fica malalt i no hi trobaren solució perque eixe dofí era l’únic que sabia fer salts. Dos minuts abans de l’espectace a Sara se li ocurri una cosa, que els espectadors observaren com curar a un dofí, per si un dia se’n trobaren un a la vora del mar i, aixi ho va fer. Mitja hora després tots els dofins feren moltes coses sense cap d’ells fora el protagonista perque tots els dofins eren iguals i a tots se’ls tractava igual. A partir de eixe dia tots eren els protagonistes. Sara la domadora, feia malabarismes i ballava per als delfins i pegava palmades per animar també els espectadors i així seguiren molts anys fent espectacles i també tots els dofins s’ensenyaren a saltar i a fer malabarismes.
FI
Joan i Enric, eren dos amics de la infància. Durant els últims anys no s’havien vist i un dia van coincidir en un bar. Joan li va preguntar :
-Hola, Enric. Quina alegria! On has estat durant tot este temps?
-Joan, m’alegre molt de vore’t. Si jo et contara… He viatjat per tot el món.
-Doncs, ja em recomanaràs algun lloc per a les vacances!
-Ai! Hi ha una ciutat molt interessant anomenada Vilamentida, a la costa nord de Portugal.
-Gràcies Enric, de segur que hi aniré.
Joan només van arribar les vacances sense pensar-s’ho dues vegades va decidir anar a Vilamentida. Quan va arribar va veure que l’amic tenia raó, era precios! Li va preguntar a una dona on es trobava la plaça i aquella li va respondre, a la dreta voras una avinguda, després recte amunt. Ell, agraït, va fer el camí que li va dir la dona però quan va començar va veure que no hi havia res a la dreta, havia de tirar a l’esquerra, després no hi havia una avinguda sinò un carreró per on no podia passar un cotxe i a continuació no podia anar amunt havia d’anar avall. Aleshores en compte de trobar la plaça va trobar l’esglesia i així amb tot el que anava preguntant, com el poliesportiu, els museus,…
Al final va trobar a un altre turista com ell i Joan li va preguntar:
-A tú ta passat el mateix que a mi ?
-Que ta passat a tú ?
-Que totes las persones que els pregunte algo em diuen el contrari.
Els dos van començar a parlar i van treure la conclusió de que aquell poble es deia Vilamentida perquè tots els seus habitants deien mentides.
Quan Joan va arribar a casa va cridar a Enric i ja li ho va dir ell, ben dit.
FI.
Hi havia una vegada un xiquet que li deien Robert.
Robert era llest, però volia tornar al passat per a canviar algunes coses de la seua vida.
Va parlar amb son pare i sa mare, i al final els va convéncer,per anar a veure algun científic. El científic que vivia més prop era Claudio, que vivia al poble del costat. Ell parlà amb Claudio i al final, l’equip d’aquest científic va construir la màquina del temps.
Robert estava emocionat i va donar les gràcies a Claudio per haver-lo ajudat en el seu somni.
Va pujar a la màquina, va comptar fins a tres, i va apretar el botó verd, i en deu segons va anar al seu passat, a quan tenia tres anys. Allí estava Robert de xicotet, i Robert de major. Estaven en una festa, i anaven a tirar coets, però Robert xicotet tenia molta por, i no volia eixir de la casa. Robert major li va dir que no tinguera por, que era un soroll fort i ja està. Que en poc de temps ho superaria. Ell ja havia passat per ahí i sabia que no passava res, que no servia per a res la por, i que després s’arrepentiria si no eixia al carrer. El menut va confiar en el gran, va eixir al carrer, i va descobrir que era cert, era tot soroll, i no passava res.
De tota manera, li va dir que es quedara amb ell alguns dies més.
Al dia següent hi havia una carrera, i Robert menut no volia córrer perquè pensava que quedaria l’últim. Tanmateix, Robert major, li va dir que participara, que segur que quedaria en bona posició, i a més, si no participava després s’arrepentiria. I així va ser, va confiar novament amb ell, i va quedar dels deu primers. El millor, era com de content estava Robert menut, i què satisfet!
Robert major va viajar fins a quan tenia set anys,per a dir-li que estudiara,i s’esforçara sempre. Que ahí estava el seu futur. Robert menut va tornar a confiar,va creure que seria bon estudiant i bona persona, perque així li ho havia dit el major.
Es van despedir,i Robert va tornar al present, i es va quedar satisfet per haver-se llevat pors, i adonar-se que l’esforç i la confiança en ell mateix el feien millor persona.